jueves, 3 de octubre de 2013

Recepta Ancodonyat

Tinc un cosí que es diu Miguel que  té un fill al que a casa li diuen “Miguelón”, per què era un xiquet molt gran des de ben menut. Tinc bons amics que es diuen Miguel  o  Miquel. M’encanten els miguelitos de Roda, m’alegre cada vegada que la parella de la meva companya de treball li porta una caixa (por pura demostración de amor) i la comparteix amb nosaltres. De fet, ara que ho pense, conec un Miguelito… que serà d’ell?¿ Tindrà facebook?¿

Com que visc a dos cantonades, tinc el privilegi d’escoltar les campanes de la Capella de Sant Miquel, que només toquen una vegada a l’any. Perquè  està  tancada 360 dies a l’any des del fatídic accident.

 I què dir de l’encodonyat?

De genollons, genollons, collía, collía, de genollons, genollons collía codonys; de genollades, codonyades i amb els dits codonys collits.

Eixe postre típic que ha anat fent-se un raconet a la cuina. Què bo està amb formatge de qualsevol tipus, o escampat a una llesqueta de pa torraet… o sòl, un trocet tallat furtivament, con nocturnidad i alevosia a la despensa... Una pujada de sucre ràpida, dolça... directa al cervell.

I que bé va fer-lo per a lliurar-se dels braons de massera. Res de Thermomix o comprar-lo industrial. Primer cal pelar el codony… amb eixa pell duríssima “asmussaora”. I el sabor aspre. Asmussaora… que da tiricia... eixa sensació de sdxsxsxsxsxss en les dents. A mi per sort no m’esmussa res, és un dels poders que tinc.

Després de pelar-lo, bollir-lo i passar-lo pel passa purés, i afegir el sucre corresponent cal tornar a posar a bollir i pegar-li voltes i voltes i voltes amb el cullerot de fusta mentre les bombolles del bull t’esguiten i et deixen xicotetes marques de cremat als braços…

La recepta és de bades.

Pense que ja sobren arguments, però aprofite l’avinentesa per fer-me un poc d’autobombo. No puc deixar de nomenar l’obra d’Antonio López, amb la que tinc una connexió especial. El Sol del Membrillo, reflectida a la película de Víctor Erice.

Dit tot açò... i en la meva humil opinió
he de dir que...

JA ESTÀ BÉ DE L’ESTIUET DE SANT MIQUEL
y / o / u
EL VERANILLO DEL MEMBRILLO!!


Necessite aclarir-me. Sabates? Sandalies? Calcetins? Cotó? Punt? Ensaladilla? Puxero?

jueves, 8 de marzo de 2012

I si ho reprenem on ho vam deixar?

I si ho reprenem on ho vam deixar?

5 anys després i la cosa està igual tu!


75 raons per canviar-me per una moto:


1. Sóc cafeinòmana.
2. De xicoteta era catòlica, apostòlica i romana per inèrcia....ara sóc agnòstica.
3. Ma casa està en un perfecte ordre que segons ma mare és un perfecte desordre.
4. M’agrada cuinar.
5. Sóc especialista en deixar les coses a mitges.
6. Tinc la boca molt gran, la qual cosa fa que clave la pata en moltíssima facilitat.
7. Persones que em produeixen mal de panxa: Sedano, el tio del tiempo de Antena 3, Pilar la de Saber y Ganar.
8. Tinc una facilitat brutal per a enganxar-me a les sèries de televisió.
9. Sempre m’han tret “apodos”, alguns més encertats que altres.
10. La tortilla de creïlles i ceba me sale que te cagas.
11. No m’agrada portar paraigües.
12. Tinc tres nebots que són guapos, guapos, guapos... I no es pareixen a mi.
13. No soporte que em toquen la panxa.
14. M’agraden els meus muscles (hombros en castenallo).
15. Sóc destra, encara que esquerrana de pensament.
16. M’agrada estar soles.
17. No m’agrada estar “soles”.
18. De xicoteta volia ser cantant de jazz...
19. De major vull ser xicoteta.
20. Fume com un carreter.
21. M’encanta el formatge.
22. Odie les mandarines.
23. M’agrada anar al cine i estar soles en la sala.
24. Tinc una llibreta plena de frases de pel•licules.
25. Em cau bé Matias Prats.
26. Calce un 39 la qual cosa no està mal visto lo visto.
27. M’agrada el negre, com a color i com a metàfora.
28. No m’agrada la calor, gens.
29. Visc en una Brainstorming continua, lo qual suposa tindre tot el dia mal de cap.
30. Odie a Mr. Bean.
31. Les meues idees no són massa normal, la qual cosa les fa ser molt originals.
32. Gin tonic, la millor elecció.
33. M’agrada portar ulleres perquè em senten bé.
34. Encara no m’agraden els bebes.
35. Em posa nerviosa que gent que no conec en done conversa a les parades del bus.
36. No em mola la gent extremadament simpàtica, em fan por.
37. Parle soles pel carrer i a voltes cante i tot!!
38. M’agrada xarrar, molt, massa??
39. Si per mi fora no faria mai el llit, ho odie!
40. Però m’agrada escurar els plats.
41. I tirar aigua en les paelles calentes.
42. No tinc un lloc preferit.
43. Ni un llibre.
44. Ni una cançò.
45. A voltes somie que sóc una altra persona... i m’encanta.
46. Plore, molt, massa.
47. Moltes voltes quan isc de casa pense que m’he deixat la llum encesa o el gas obert i no em quede tranquil•la fins que torne a entrar per a comprovar-ho.
48. M’agrada molt fer regals originals a la gent.
49. Escric tot el que em passa pel cap, tot.
50. Ho xarre tot, però se guardar un secret.
51. Mai he passat pel tunel de llavat dins d’un cotxe, la qual cosa m’encantaria fer.
52. M’agrada la sensació de baixar pels tunels de Batoi i passar por.
53. La persona en la que més parle sóc jo, i no m’agrada, sempre acabe discutint.
54. Sóc incapaç de traure’m el carnet de conduir.
55. El meu record són 5 llibres en 3 dies.
56. Si puguera m’encantaria cosir-li la boca al meu jefe.
57. Odie la falsedat de la gent, les mentires piadoses i la llàstima.
58. M’agrada que els meus amics em diguen Miri.
59. No soporte que gent que no conec es prenga la confiança de dir-me Miri.
60. No he vist Titanic, ni pense vore-la.
61. M’agraden els llibres sensibleros que conten la vida y milagros de treintañeras perdedoras que acaben convertin-se en triunfadores. Són pura ficció.
62. Quan em pose nerviosa em mossegue els llavis.
63. Tinc 32 anys i no sé maquillar-me.
64. No m’agrada massa parlar per telèfon, però no puc viure sense el mòvil.
65. Sóc friki i m’encanta.
66. M’agrada fer fotos xorra.
67. Tinc tres cicatrius visibles.
68. Tinc 74 pigues en la cama dreta. Des de els dits del peu fins la cadera.
69. M’agrada vore les pelis clavà en el llit en els auriculars a les orelles i a todo volumen. Es mi dolbisouraun.
70. Sempre demane als amics que em porten pedres dels seus viatges amb l’esperança que algun dia podré tornar-les al seu lloc. Sé que no ho faré mai i ara tinc una caixa de sabates plena de pedres.
71. Odie l’expressió: “La esperanza es lo ultimo que se pierde”.
72. Mai he perdut les claus.
73. Una vegada em vaig menjar un danone caducat i no em va passar res.
74. Sóc suuper pereosa. Però em posa nyervit la gent parsi.
75. M’agradaria ser la campeona del món del escondite.

jueves, 3 de febrero de 2011

Hugo Pratt Vs Guido Crepax

Fa temps vaig trobar una colecció de mobles decorats amb dibuixos de Valentina, i me'ls vaig copiar en plan baratillo.



Evidentment no és el mateix però realment en va quedar prou xulo.




Este matí he trobat una nova edició d'una dissenyadora italiana que li ha dedicat tota una col·lecció al sexi de Corto Maltes.


Mes info ací

No digau que no són la parella perfecta.
Ara que recupere la meua independència, i titc 107 metres per a decorar estic convençuda que un lloguet guardaré per al meu marinero preferit.
...precisamente porque no te pareces a ninguna...












jueves, 16 de diciembre de 2010

Tirisiti, globo, PUM!

Quan George W. Bush buscava armes de destrucció massiva, no va buscar on devia... Hauria d'haver vingut al Betlem de Tirisiti en plena campanya escolar.



Des de que el passat 29 de novembre vam escomençar les representacions del Tirisiti, no amb massa bon peu, han passat al voltant de 8.000 espectadors, la major part d'ells xiquets d'entre 0'5 i 12 anys i tots amb els seus virus, locals i foranis, estornuts, mocs pejant... I tot i que el personal del teatre està acostumat a aquest tipus de guerra bactereològica que any rere any es produeix al mes de desembre, hem patit ja alguna que altra baixa a les nostres files i més d'un ha caigut i intenta passar-ho amb Frenadol, Lizipaía i altres "mejunjes".

Però tot se'ls perdona a aquest menuts portadors de virus letals que intenten obrir una bretxa a les portes de vidre colpejant-la i com que veuen que a colps no poden obrir-la ho intenten llepant-la, pot ser la seua saliva és radiactiva i aconseguiran desfer-la. Quan finalment s'obrin les muralles et miren i pegunten quin és el teu nom - per això de no parlar amb desconeguts supose, si saben el teu nom ja et coneixen - i pregunten:

-Este és el poble de les peladilles?
-Sí
-Pues ma mare diu que sóc una peladilla ensucrà!

Quan s'obri el teló i la llum els il·lumina, els plors desapareixen les llàgrimes es sequen i els somriurers es dibuixen a les sues cares. Durant 30 minuts les armes de destrucció massiva están desactivades, hibernant, esperant el senyal ... Tirisiti, globo, PUM!

lunes, 8 de noviembre de 2010

Des del meu llitet

Sigo convaleciente del "pequeño" accidente sufrido hace unos dias. Aprofite estos dies per posar-me al dia amb tot el que tinc a mitjes... Sobre tot llegint encara que en costa prou.
Ahir a El Pais Vargas Llosa (que me cae mal) va publicar un article titolat los Avatares de la Marihuana. Ara en cau un poc menys mal, compartisc al 89 % tot el que diu i soibretot la coda final:
"La libertad del individuo no puede significar el derecho de poder hacer solo cosas buenas y saludables, sino, también, cosas que no lo sean, a condición, claro está, de que esas cosas no dañen o perjudiquen a los demás. Esa política, que se aplica al consumo de tabaco y alcohol, debería también regir el consumo de drogas. Es peligrosísimo que el Estado empiece a decidir lo que es bueno y saludable y malo y dañino, porque esas decisiones significan una intromisión en la libertad individual, principio fundamental de una sociedad democrática. Por ese camino se puede llegar insensiblemente a la desaparición de la soberanía individual y a una forma encubierta de dictadura. Y las dictaduras, ya lo sabemos, son infinitamente más mortíferas para los ciudadanos que los peores estupefacientes."
I per a rematar el dia la primera va emitir V de Vendeta sense talls publicitaris que grandeee i que pixeraaa.
Seguiré en contacto
Besitos i lacasitooosss

jueves, 23 de septiembre de 2010

Amor de madre I

Mi Rovito

que anda moviendo el rabito

Mi Rovito

eres el perro más bonito.

I que m'haja tingut la criatura desperta mitja nit perquè no paraba de plorar, pobresito mio que li fa mal l'orelleta (d'ahi els movimetns de cap, no és que estiga posseït). Qui m'anava a dir a mi, con lo poco cariñosa que soy que estimaria tant una coseta peluda. Ay!

viernes, 10 de septiembre de 2010

Tal sols he tardat 19 dies per posar-me al dia al treball després de les vacances. No està mal veent la quantitat de coses que debia fer. Ara, la veritat no paga la pena massa contar-vos tot el que vaig fer a l'agost. No vos parlaré dels viatges que he fet, ni de la gent amb la que m'he reencontrat o la que he perdut. De fet, ho pense i llevat d'això, no tinc molta més cosa que contar.

El que sí puc contar és que ja tinc enllestida la campanya del Betlem de Tirisiti i que m'he adonat, enguany més que mai, que als mestres els has d'explicar les coses com als xiquets.


Mestra: Bon dia, eres Míriam?¿
Jo: Si, de moment si
Mestra: es que vaig tocar l'altre dia per a reservar una funció de Tirisiti i en vas dir que m'enviaries una carta el 6/7 d'octubre per a reservar.
Jo: si, efectivament.
Mestra: pues no hem rebut res.
Jo: O_o clar
Mestra: eh no està tan clar, hui és dia 10
Jo: Si però de quin mes?
Mestra: Eh de setembre
Jo: I jo que et vaig dir?
Mestra: ... ay ... tens raó. Bé adéu

I esta és la seguida que porte des del dia 1 de setembre.

lunes, 23 de agosto de 2010

Miri retorna... com l'all i oli

IE, QUE JA HE TORNAT... I MÉS MORENETA QUE MAI!!!!

viernes, 23 de julio de 2010


viernes, 9 de julio de 2010

A petició del public

Estic sense mòvil i ordinador... lo que viene a ser incomunicada. Però he pogut mirar els missatges que s'iunteresen pel meu xic. El pixò de Rovi Xulito Truxtum. El perro que más bebe i mea del mundo.

Wapo és un rato... como su dueña, i majo, pa queee. Un sol vamos, un sol que mossega sabates i furta la roba interior de la seua ama quan està duxant-se. Ale besitos i lacasitos!!
Ens veem pronte (espere)

miércoles, 16 de junio de 2010

... llegados a este punto

Excuses que m'he inventat per a justificar l'abandono d'este mi blogg:
  1. He estat abduïda una temporada per uns essers verds que parlaven romanès. Volien investigar amb mi, però es van vore obligats a soltar-me després de que els fera el cap com un bombó amb les meus xarraes.
  2. El metge m'ha recomanat no escriure amb els dits envenats perquè els nyervits que he patit als darrers mesos m'han provocat una addicció brutal a menjar-me les ungles dels dits de les mans i dels peus (el ioga és el que té, que et fa ser molt flexible)
  3. He estat mare i m'he pillat la baixa maternal i paternal... por lo de madre soltera
  4. No he pogut ixir de casa perquè en vaig deixar les claus posades al pany per dins (?¿??¿?)
  5. El meu cervell ha estat l'escenari de la darrera guerra civil entre les dos neurones que tinc.. han quedat en taules.

Seria super interesant que alguna d'aquestes coses fora certa i no que haja estat la pereaaaa la culpable del frascaso de mi matrimonio con el mundo blogger. En realitat he estat molt ocupada amb la preparació de la Monstrua de Teatre que per sort ja ha passat i durant la que he pogut vore lo bé que actuen certes persones, tant dalt com baix de les taules de l'escenari. (con sorna i ironia)

Les estonetes que en deixava el treball les he dedicat a rallar-me i a fer caixes de trastos... Sí senyores i senyors en torne a mudar. I van 4! 4 mudanses en 4 anys. No està gens malament la proporció. Després de pegar-li moltes, moltes, moltes voltes me'n torne a la casa de Sant Josep, ma casa, deixe el pis de lloguer per estalviar-me uns dinerets i torne a compartir casa amb els pares durant uns mesos, por prescricción mèdica, a vore si en recupere del transtorno i comense a menjar i descansar com les persones normals.

El fet de tindre dos habitacions buides al pis de lloguer sumat als meus principis de diògenes donen com a resultat els viatges a l'ecoparque i a caritas diocesanas a portar bolses de roba i joguines... he de dir que he plorat al donar les meues Barbies i jocs de taula. Però ara tinc un nou joguet, per fí Mr. Rovinson ha vingut a viure amb mi. Tot i que els primers dies no van ser massa fàcils. El primer que va fer quan va entrar a casa va ser cagar-se dins de les meves sabates de tacó. Per sort no eren uns Manolos... són de Zara, però això no lleva que el bonegara, cosa que en va fer plorar... Estic super plorona ultimament. Ara el perseguisc per tota la casa amb un periòdic i el motxo, al que per cert li té un amor extrany.

Vaig escomensar a plorar amb el final de Lost i encara no he parat. El gos, perquè Mr. Rovinson és un gos, en mira raro i plora en mi. Ell gemega i a mi m'ixen mars dels ulls. Lo que viene a ser trabajo en equipo.

Ara en sembla que arriba l'estiu, o això diuen, porte dies buscant algun llibre interessant per llegir o una serie per seguir. De moment m'he comprat "El poder del perro" (res a vore amb Cesar Millán) que m'ha recomanat un bon amic, i estic amb Treme i Carnival. però seguisc admitint suggerències.

Espere tornar aviat a trobar-li el punt còmic a la vida i contar-vos coses més amenes... en mi linea.

Besitos i Lacasitos

jueves, 27 de mayo de 2010

Ja tocaba

Este matí m'he trobat amb açò. Com que estan arreglant l'esglèsia que hi ha al Cami 42, "Los Pobres" que diuen, he tingut que creuar i anar per la vorera impar. S'ha de vore que diferent es veu tot des de l'altra vorera. Algú s'havia fijat en eixa esglèsia abans de que li col·locaren els andamis o andamitxs ?¿?¿(com diu ma mare)


Total que estan deixant-ho tot molt bonico (pffffffff). A lo que iba, com sempre vaig per l'altra part no m'havia adonat de en què s'ha convertit l'antic caixer automàtic de la CAM a la Glorieta.

JUMANJI

En un primer moment he pensat que eren de mentida però no, són floretes de veritat. Han invaït tot l'espai i asomen per l'aparador buscant el solet. M'ha fet gràcia, mira per on, fa poc vaig estar llegint un article sobre la iniciativa d'uns "terroristes urbanos" que es dedicaben a fer apareixer jardils a solars d'algunes ciutats. I en va vindre al cap, la mente funciona por asociaciones, el final de la peli "El cuchitril de Joe" quan converteixen el solar en un jarrbí urbà super xulo en un water penjant de la pared.


Ací podrien fer el mateix, fa poc els veïns del Partidor reclamaven que als solars se'ls doanra ús, ells pensaven en aparcaments, jo pense en jardilets.



Cada loco con su tema y yo con mi botella de vino.

(grasies per esta frase Luis)

viernes, 30 de abril de 2010

Dedicado a Plissken


Quien hubiera dicho que se pondria de moda meterse el dedo en el culo y hacerse el muerto.


Hi ha gent pa tot. Podeu vore més fotos ací en la web oficial. fins i tot tenen un grup al face.


I l'article here


(Pedro nos robaron la idea como la de vender braguitas ...)




miércoles, 21 de abril de 2010

Tocam Juanjo

Pos ja estem en festes eh! I ho sé no perquè porten una setmana i mitja fent especials d'Amagatalls de la Festa a Radio Alcoi en directe des de "La Cancha" amb un colpet de Pastor i Paco Asnar cantant el menú del dia del restaurant.
Ho sé perquè des de dilluns Alcoi pareix el poble dels barbuts, mires on mires sempre trobaras unes patilles jamoneres en plan Curro Jimenez, una barba, ben retallaeta eso si, o un casco amb un volum superior al de qualsevol altre dia de l'any. I no sols per això misteriosament i durant els darrers dies moltíssims balcons del centre han obert les seues portes per deixar entrar un poc d'aire als pisets i deixar ixir l'ambientillo creat despres d'estar 360 dies tancats a clau i canto (què ràbia en fa això).
I per crear un poc d'ambientillo unes marxes mores... que a mi en recorden a Ben-Hur i a los 10 mandamientos... serà pel rollo exodo (volem volem volem xamar café)

martes, 20 de abril de 2010

L'esquadra d'enmig i el cabo peine








Encara no sé si són niña-niño però a que són moniiiisssiiimmmmmm. I uno és per a mi!! Iuju!

Ja m'ajudareu a elegir nom... encara que Sant Sordi va prenent possicions.
Besitos festerets i agulletes en les solapes
Míri

miércoles, 7 de abril de 2010

No me pongas ojillos

Què pensarieu si arribareu a l'oficina i el vostre jefe vos mirara aixina o aixina.

...

...

...

Pues así estoy yo

miércoles, 24 de marzo de 2010

El pardal del meu veí

Este post podria titolar-se també La cotorra de mi vecina, però lo del pardal en mola més. No sé vosaltres però jo ja tinc la sang alterà.
No el tinc localitzat, però algún veí del carrer Maulets té una cotorra. No sé si ja vos ho havia contat alguna vegada, però és igual, me repito. Està molt bé tindre animals de companyia, jo tinc moltes ganes de tindren un. Et fan sentir que no estas soles, et fan arrumacos de gratis i tal. Pel que pareix el veí necessita també que li donen conversa.
Alegra molt ixir de casa de matí, amb els ulls encara tancats i el piloto automàtic encés per caminar cap a la faena, i escoltar un "xiu-xiu wapa" cual obrero subido en un andamio, encara que el xiu-xiu el vinga d'un pardal. Las cosas como son. Fins i tot m'he acostumat al sorollet extrany que fa que pareix que imite el rellotge de lost (clac clac clac) Però la novetat dels darrers dies no sé joo. No sé si viurà a la mateixa casa o que, la cosa és que hi ha una finca, moderna, que cada vegada que s'obri la porta una veu diu: "Puerta abierta, por favor cierrela al entrar". Clar deuen d'obrir-la tant que el pardal s'ha aprés la frase i per si fora poc cada vegada que la porta s'obri la cotorra està una estona: "puerta abierta, puerta abierta, puerta abierta" molt ameno.
Tot i això, estic en contra del maltrato animal i a favor de los trajes de luces con descargas eléctricas.

miércoles, 17 de marzo de 2010

Carta a Mario Santacreu

Benvolgut regidor de festes

Son palabras sinceras y verdaderas las que te voy a desir. Eres un moniato. Ja et val, podries haver esperat uns dies, 3 o 4, per dir-li a la brigada que montara el castell de festes. Val que ja estiguen ahí... de fet les festes sempre estan ahí. Però justament ara, a les portes d'un pont, un pont que hi ha gent que espera como agua de mayo o mentireta d'abril. No podries esperar al dilluns, no.

Espere que este finde no s'acomplisca la llegenda, que més que cuento xino és un fet comprobat, i no ploga per l'amor de Déu... per Alcoi i per Sant Jordi, que tot l'hivern amb coll alt es nota i una ha d'escomensar a pendre el solet.

Sé a quina filà ixes...

jueves, 11 de marzo de 2010

Papá, papá quiero ir al Sirco... Quien quiera verte que venga a casa

Hui deu ser festa i no m'he enterat. He mirat el calendari laboral 2010 i no apareix l'11 de març com a festa. Deu ser que ací ens agrada tant i les tenim tan propet que la gent s'ha despertat hui amb més ganes que mai d'anar fent ambient al carrer. I no ho dic pels parats que tots els dimarts i dijous queden a les 10 del matí a la porta de l'ajuntament demanant que algú s'asome al balcó i els faja un poc de cas... més que siga el vedel. Més d'un dia he estat tentada de baixar i donar-li l'enhorabona al crac de la trompeta que es deixa els pulmons i alguna cosa més cada setmana, encara que millor m'espere a que arriben els dels tambors.
Des de ben matí (mmm les 9 i mitja aprox.) les portes del Más y Más no paren d'obrir-se i tancar-se, vinga el carro. Hui s'acabarà el gel, els gots de plàstic, i el vodka barato. Hui són Paelles a la Politècnica... un año más... hormones a tope i iaies escandalitzades. Un sirco más, i parlant de circo anit en vaig endur a casa un cartell per a la meua colecció de cartells. Este finde està ací el Circo Jamaica... amb la seua estrella el Canguro Rojo Boxeador, penjaré el poster junt al del Circo Alaska con los lunnis, el Wonderland y el Gran circo Italianao con sus tigres blancos.