miércoles, 2 de diciembre de 2009

Tanto Gelipollas y tan pocas balas

Corto y pego trosets d'un article publicat en el diari digital EL PUNT (edició del País Valencià) dilluns 30 de novembre del 2009.

Sobre la paraula “gilipollas”
Eugeni S. Reig

Des de fa uns quants anys –no molts, la veritat– els valencianoparlants ens hem apropiat de la paraula castellana “gilipollas” que hem valencianitzat parcialment en “gilipolles” –fent-la acabar en –es en lloc de en –as, però amb la g, això sí, pronunciada a la castellana– per a referir-nos a una persona estúpida, curta d’enteniment.
El problema que se’n deriva és doble: per un costat fem ús d’una paraula que no és de la nostra llengua i que no ens cal per a res i per un altre usem la mateixa paraula per a una gran quantitat de conceptes, pròxims però no idèntics. Així doncs, ací tenim un cas de castellanització i empobriment lingüístic alhora. Nosaltres tenim en valencià, afortunadament, una gran quantitat de paraules que ens permeten matisar els diferents graus de l’estupidesa humana i dels comportaments més o menys estúpids. Vegem-ne unes quantes.
Si volem dir que algú és curt d’enteniment, que té un dèficit d’intel·ligència considerable, diem que és estúpid, imbècil, idiota, neci, estult, cretí. També podem dir, simplement, que és curt. Per a referir-nos a una persona d’una ingenuïtat extremada, sense malícia, que per la seua innocència pot ser fàcilment enganyada per altri, tenim les paraules albercoc, alficòs, bacora, badoc, bajoca, balòstia, balou, bamba, bambau, becza, beguinot, benigembla, bequinot, bergerol, bifoi, bresquilla (o ambresquilla), enza, facilitari, fava, infeliç, javaloies, macoca, sanoi, simple. I també bovo, amb v labiodental, així com el derivat bovatxa. I també les expressions mitja me’n queda i mitja me’n queda de la part del peçó.
Si la persona, a banda de simple i ingènua, és blaneta, poqueta cosa, sense espenta, la qualifiquem de bleda. Aquell que té igual de tot, que no li importa ni el preocupa res, que manté una actitud d’indiferència respecte a determinades coses que se suposa que li haurien d’interessar, que no vol saber-se res d’exigències morals, polítiques o religioses i que no el preocupen en absolut els convencionalismes que ens imposa la societat, que no té formalitat, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot, diem que és un menfot. Si algú, a més de no ser massa intel·ligent, fa la guitza tan com pot, és un caracollons.
(...)
La paraula castellana “gilipollas” ja està documentada a començaments del segle xx però es va generalitzar en el decenni dels 60. Actualment s’usa d’una manera exagerada. Jo recorde que en els anys 50, quan jo era adolescent, s’emprava la variant “gilipolla”, en singular, que és més lògica. “Gilipolla” és una paraula composta de “gili” i “polla”.
(...)
La paraula “polla” tots sabem que significa, tant en castellà com en valencià, 'gallina jove, que encara no pon', però en castellà és també una denominació vulgar del penis, accepció que en valencià no ha tingut mai. En valencià, una polla és, a banda d’una gallina jove, una dona jove, una xicona. Per consegüent, la paraula composta castellana “gilipolla” significa 'estúpid del penis' i equival a expressions com ara “tonto del pijo”, “toto del haba”, “tonto del nabo”, “tonto del carajo”, “tonto del cipote”, etc., (...) Algú em va dir una volta que això de “gilipollas” només ho diuen els que ho són. Jo, per si a un cas, procure no dir-ho mai.

Jo dec de ser molt gilipolles perquè ho dic prou, ma mare sempre madit que só un poc malparlà i que sempre tinc els "collons" en la boca.

1 replicantes:

Osukaru dijo...

Quina gilipollà!. (Nyas, coca!. I ara amb accent obert...).