miércoles, 16 de junio de 2010

... llegados a este punto

Excuses que m'he inventat per a justificar l'abandono d'este mi blogg:
  1. He estat abduïda una temporada per uns essers verds que parlaven romanès. Volien investigar amb mi, però es van vore obligats a soltar-me després de que els fera el cap com un bombó amb les meus xarraes.
  2. El metge m'ha recomanat no escriure amb els dits envenats perquè els nyervits que he patit als darrers mesos m'han provocat una addicció brutal a menjar-me les ungles dels dits de les mans i dels peus (el ioga és el que té, que et fa ser molt flexible)
  3. He estat mare i m'he pillat la baixa maternal i paternal... por lo de madre soltera
  4. No he pogut ixir de casa perquè en vaig deixar les claus posades al pany per dins (?¿??¿?)
  5. El meu cervell ha estat l'escenari de la darrera guerra civil entre les dos neurones que tinc.. han quedat en taules.

Seria super interesant que alguna d'aquestes coses fora certa i no que haja estat la pereaaaa la culpable del frascaso de mi matrimonio con el mundo blogger. En realitat he estat molt ocupada amb la preparació de la Monstrua de Teatre que per sort ja ha passat i durant la que he pogut vore lo bé que actuen certes persones, tant dalt com baix de les taules de l'escenari. (con sorna i ironia)

Les estonetes que en deixava el treball les he dedicat a rallar-me i a fer caixes de trastos... Sí senyores i senyors en torne a mudar. I van 4! 4 mudanses en 4 anys. No està gens malament la proporció. Després de pegar-li moltes, moltes, moltes voltes me'n torne a la casa de Sant Josep, ma casa, deixe el pis de lloguer per estalviar-me uns dinerets i torne a compartir casa amb els pares durant uns mesos, por prescricción mèdica, a vore si en recupere del transtorno i comense a menjar i descansar com les persones normals.

El fet de tindre dos habitacions buides al pis de lloguer sumat als meus principis de diògenes donen com a resultat els viatges a l'ecoparque i a caritas diocesanas a portar bolses de roba i joguines... he de dir que he plorat al donar les meues Barbies i jocs de taula. Però ara tinc un nou joguet, per fí Mr. Rovinson ha vingut a viure amb mi. Tot i que els primers dies no van ser massa fàcils. El primer que va fer quan va entrar a casa va ser cagar-se dins de les meves sabates de tacó. Per sort no eren uns Manolos... són de Zara, però això no lleva que el bonegara, cosa que en va fer plorar... Estic super plorona ultimament. Ara el perseguisc per tota la casa amb un periòdic i el motxo, al que per cert li té un amor extrany.

Vaig escomensar a plorar amb el final de Lost i encara no he parat. El gos, perquè Mr. Rovinson és un gos, en mira raro i plora en mi. Ell gemega i a mi m'ixen mars dels ulls. Lo que viene a ser trabajo en equipo.

Ara en sembla que arriba l'estiu, o això diuen, porte dies buscant algun llibre interessant per llegir o una serie per seguir. De moment m'he comprat "El poder del perro" (res a vore amb Cesar Millán) que m'ha recomanat un bon amic, i estic amb Treme i Carnival. però seguisc admitint suggerències.

Espere tornar aviat a trobar-li el punt còmic a la vida i contar-vos coses més amenes... en mi linea.

Besitos i Lacasitos

3 replicantes:

Viper dijo...

Amenes són totes, còmiques o no.

Ací un seguidor incondicional.

Mirims dijo...

Gràcies!!!

I love you!!!

Quede pendent del soparet a la terraseta

senilDion dijo...

Volem vore fotos del gos!!!

No sé si l'hauràs llegit, l'últim que m'ha agradat molt ha sigut un còmic que es diu El arte de volar.

Com diuen per ahí, com en casa no s'està en cap de lloc. O siga que no importa el número de mudances. Importa que allà on estigues siga ta casa.

Besets!